Pena Máxima

Encara no havien deixat enrere les tretze dates de la gira de presentació del seu debut, Un camino corto, i el segon disc de Pena Máxima ja era un run-run als caps dels germans Julián i Pablo Campesino, ex membres d’Autumn Comets. Quan al març passat van tornar a peregrinar als estudis La Mina, aquell murmuri ja s’havia fet tan gran que ho va desbordar tot durant les sessions amb Raúl Pérez. A fora, núvols i calitja. A dins, les noves cançons del seu segon àlbum: Crudo.

Nous passos endavant que també són una tornada a un origen imaginari. Perquè Crudo, a més de ser el títol del disc, va ser una mena de mantra durant la gravació d’aquestes deu peces. Cru. Més cru. Encara més cru. Pena Máxima ha buscat la medul·la del seu slowcore a quatre mans: l’essència pura d’un rock angulós i distorsionat que, junt amb el seu particular realisme màgic, els fa una rara avis dins l’escena estatal.

Pel camí no han perdut intensitat, sinó tot el contrari. Dos exemples: quan El monstruo final esclata al final o quan Cruces Blancas es torna a inflar i explotar fins a tres vegades, costa creure que només siguin dos músics. A la catàrtica Flores al entierro s’hi afegeix el cantautor canari Fajardo als cors, anticipant el que podria ser un nou clímax col·lectiu als directes.

Crudo és el moll de Pena Máxima… i té molta substància.

Organizado por Rouge Cocktail Club

Para mayores de 18 años (necesario traer DNI).